Autor: Sebastian Barry
Editorial: Proa
Traducció: Marc Rubió
Primera edició: setembre de 2023
A la novel·la Temps immemorials de Sebastian Barry, la història ens situa a mitjans dels anys noranta, on el vidu Tom Kettle, policia retirat, es passa els dies assegut en una cadira de vímet en un pis una mica esquàlid, annex a un castell victorià de Dalkey, fumant cigarrets i mirant el mar d'Irlanda, balancejant-se amb vaixells de pesca i una illa plena de corbs marins. No és infeliç, tot i que els seus hàbits s'estan ossificant i la seva vida ha perdut tota força i impuls; sens dubte està sol, encara que potser no s'ha deixat entendre.
Dues coses queden clares molt ràpidament: una és l'amor aclaparador i no gastat de Tom, no només per la seva dona morta, June, sinó per a la major part de la humanitat, per les papallones que hibernen al seu dormitori i fins i tot pels seus mobles: evita encendre la llum quan caminant cap al bany durant la nit, per no ficar-se en la privadesa de les coses inanimades, tan cobejades per elles. L'altre és la seva falta de fiabilitat com a testimoni: afligit i supervivent de més d'un desastre, no tot el que viu o recorda realment pot haver passat.
L'autor condueix hàbilment el lector amb suavitat i lentitud al món imaginatiu de Tom, un lloc de gran humor així com de gran tristesa, ple de records antics i noves impressions; i el miracle és que la intel·ligència organitzadora d'aquesta interioritat fictícia no sembla mai ni un moment la de Sebastian Barry, sinó la del mateix Tom Kettle de la seva creació, al seu món imaginatiu.
Fins i tot en la segona lectura és difícil desentranyar la història vertadera del que ha viscut en Tom, i això està totalment relacionat amb els efectes corrosius del trauma en la memòria. Es desprèn que tant ell com June van ser criats en institucions catòliques i que tots dos van ser supervivents d'abús sexual infantil; tot i que el que recorda consisteix en fragments, l'escala de la seva inesgotable pietat per la seva dona i per tots els fills ferits explica la història clara del seu propi dany.
Tom passa, com en van fer molts, d'una institució a una altra i s'incorpora a l'exèrcit britànic, que l'envia a Malàisia i l'obliga a matar, no una sinó desenes de vegades, una lesió moral de la qual no s'ha recuperat. El trauma arriba a la dècada de 1970 en forma d'un atac amb bomba de la Força Voluntaria de l'Ulster a Dublín; un dels primers en una escena de carnisseria, tremola després durant una setmana. Més endavant, en la seva carrera, rep una medalla a la valentia després de rebre una bala dirigida a una dona jove, un acte que veu clarament com a reparador d'alguna manera. Com més temps passem dins de la ment capriciosa, contusa, però juganera d'aquest home amable i divertit, més ens adonem que ha suportat, i més miraculós sembla que encara no està del tot trencat.
Mentre Wilson i O'Casey continuen la seva investigació sobre un sacerdot durant molt de temps sospitat d'abús, però a qui els alts càrrecs de la Garda i l'església fins ara han fet els ulls grossos, comencen a descobrir proves inquietants que podrien conduir a la pèrdua de fins i tot la petita mesura de seguretat que ha aconseguit acumular per ell mateix. I, tanmateix, fins i tot sabent-ho, es veu impulsat a ajudar-los, pel seu dolor, per la seva culpa i pel seu propi codi moral.
La novel·la té un epígraf extret del Llibre de Job: L'unicorn estarà disposat a servir-te? Kettle és Job, el que s'ha posat, el que ha provat, el que ha patit llargament, tot i que només coneixem bastant tard a la novel·la l'abast total de les seves desgràcies. Pel que fa a l'unicorn, relliscós i desconcertant, apareix dues vegades, la primera vegada en un racó del saló del propietari de Kettle, objecte d'art en lloc d'un animal que respira, i després, de nou a la platja sota el pis de Kettle durant una explosió d'acció agitada prop de la conclusió de la novel·la. Un unicorn (per a la majoria de nosaltres) existeix en un món de somni, d'alteritat. Quina part de Tom Kettle, les seves anades i vingudes, hem de considerar que pertanyen a aquest món? Em va recordar El tercer policia de Flann O'Brien, que també està ple d'incertesa sobre qui està viu i qui no. Això dona a la novel·la una mena de lluentor i motilitat que alguns trobaran atractius i d'altres una font de frustració.
Té un estil alt, encara que lligat al demòtic i casolà. Hi ha frases encantadores: Va dormir en un zoològic poblat de moltes coses (...), i la novel·la, per tota la seva cruesa, pot ser molt divertida.
A Job, quan la prova s'ha acabat, Déu cedeix: Així que el Senyor va beneir l'últim final de Job més que el seu començament. La Kettle ho fa tan bé? Qui o què l'ha estat provant? Quina fe havia de mantenir? De fet, hi ha un ressò de Job, quelcom dolçament miraculós, encara que com s'ha de prendre, i fins a quin punt s'ha de consolar el lector o Tom Kettle, pot dependre de la fe en els unicorns.
Al nucli argumental, sociohistòric i humà de l'obra hi ha l'escàndol –el crim– dels abusos sexuals contra nens i nenes comesos durant dècades per centenars o potser milers de representants –sobretot, capellans– de l'església d'Irlanda i encoberts durant dècades per la jerarquia catòlica de l'illa. Aquest dels abusos no és un escàndol únicament irlandès, òbviament, tal com avui ja està de sobres denunciat i demostrat, però el pes de la religió catòlica a Irlanda, i el prestigi i la influència dels seus representants, i la claustrofòbia tradicionalista de l'illa, van fer que allà fos particularment greu.
Els passatges de la novel·la en què es descriuen els abusos no són sensacionalistes ni barroers ni molt menys gratuïts, però sí que són frontals i esgarrifosos, com si Barry volgués deixar clar que els abusos sexuals massius contra criatures dins l'Església catòlica, sovint complementats per càstigs i maltractaments físics cruelíssims de capellans i també de monges, així com el seu encobriment sistemàtic i massiu per part de parròquies, bisbats i arquebisbats, és un dels crims contra la humanitat més execrables perpetrats durant el segle XX, tan ple tot ell de crims contra la humanitat.
Des del punt de vista estrictament literari, dues són les virtuts estructurals de la novel·la. La primera és la pulcritud i la seguretat narratives amb què l'autor a poc a poc va revelant l'autèntica naturalesa. Sempre focalitzada en Tom Kettle, la veu narradora ens presenta el vell policia reactivat en el seu dia a dia per la reobertura d'un vell cas, però sobretot ens el mostra assaltat per tota mena de records que l'arrosseguen i li donen vida i el deformen, tot alhora. La segona virtut és la capacitat de Barry per cosir la memòria i el present, la realitat i el somieig, el fàstic i l'amor, la infelicitat i la bellesa, mitjançant una prosa ondulant i precisa, fluida però compacta, tan eficaç a l'hora de desembolicar secrets abominables com de salvar de l'horror moments, gestos, sentiments i paraules d'una emotivitat meravellosa.