El que resta del dia

Títol: El que resta del dia
Autor: Anton Kazou Ishiguru
Editorial: Edicions 62
Traducció: XavierRiu Camps

Passa moltes vegades que dediquem tant de temps a una tasca, que quan ens n'adonem, ha passat tota una vida. Això sol succeir especialment amb la feina, ens capfiquem tant, volem ser tan curosos i professionals, que sovint oblidem que hem de viure i atendre les nostres emocions. Estimar-nos una mica, en definitiva. Aquesta és la trama de la novel·la El que resta del dia escrita per Kazuo Ishiguro, que, a més, va tenir molt èxit al cinema, amb la pel·lícula dirigida per James Ivory i protagonitzada per Anthony Hopkins i Emma Thompson.

El protagonista de la novel·la és el senyor Stevens, majordom de Darlington Hall, una gran casa del Regne Unit on en el passat van tenir lloc trobades molt rellevants per al curs dels esdeveniments històrics.

El relat d'Ishiguro comença el 1958, quan pren possessió de la mansió el nou propietari, l'americà John Farraday. Aquest li diu a Stevens que aprofiti el seu viatge als Estats Units per agafar-se uns dies de vacances, cosa que el majordom aprofita per anar a veure una antiga companya de feina, Miss Kenton, per tal d'oferir-li que es torni a incorporar a la casa, donat que van justos de personal.

Kenton i Stevens va tenir una relació molt estreta, però escrupolosament professional durant els anys en què la casa estava en mans del britànic Lord Darlington, als anys trenta, quan el seu saló era visitat sovint per diverses personalitats de la diplomàcia internacional. Enrere havia quedat la Primera Guerra Mundial, però Alemanya mirava de no veure's tan ofegada pel Tractat de Versalles, mentre les altres nacions defensaven també els seus interessos, ignorants encara de la força que prendria el nazisme a Europa.

En el llibre, Stevens ens porta de passeig per verds paisatges d'Anglaterra, mentre fa parada en pobles on passa la nit. El protagonista aprofita les estones de descans per xerrar amb habitants locals i per reflexionar sobre el seu passat a Darlington Hall i sobre la dignitat professional que comporta ser majordom d'una de les millors cases del Regne Unit.

Stevens ens parla així del seu pare, que també va fer la mateixa feina, la qual cosa permet a Ishiguro escriure sobre un llarg període de temps, pràcticament de tota la primera meitat del segle XX, una etapa bastant agitada.

En alguns moments, sembla que El que resta del dia és una mena de manual del bon majordom, i creiem que aquí rau la gràcia de la novel·la. Un retrat profund d'un personatge, però sense ser gaire explícit sobre els seus sentiments. És a dir, com que el senyor Stevens, per una qüestió de professionalitat, no mostra mai el seu estat d'ànim, l'autor no ens facilita la tasca.

És a través de la lectura entenem el que passava dintre del cap i del cor del majordom. I aquesta comprensió es fa més gran a mesura que ens apropem al final. De fet, és en les darreres pàgines on tot cobra sentit.

És llavors quan podem mesurar la magnitud d'aquest magnífic relat. Cal afegir, a més, que la pel·lícula es deixa molts detalls pel camí, i que el llibre conté una lentitud necessària per donar força a la història que en el cas de la pel·lícula és diferent.

Una obra magistral, per la seva profunditat emocional: La novel·la aprofundeix en la psicologia del protagonista, explorant la seva solitud, la seva devoció al deure i la seva incapacitat per expressar els seus sentiments. Aquesta introspecció subtil i profunda és un dels grans encants de la història. Per la seva reflexió sobre el temps i la memòria: Ishiguro utilitza la narració de Stevens per explorar com el pas del temps afecta les nostres percepcions i records. Els flashbacks i les reflexions del protagonista ens mostren com els esdeveniments passats es van teixint amb el present. Per la seva crítica social: La novel·la també aborda temes com la classe social, la política i la dignitat humana. On la figura de Lord Darlington simbolitza la ceguesa i les conseqüències de les decisions polítiques. I, finalment, perquè ens convida a reflexionar sobre la vida, l'amor, la pèrdua i la identitat, tot a través dels ulls d'un majordom que ha dedicat la seva existència a servir els altres, oblidant-se de si mateix.

Temps immemorials

Títol: Temps immemorials
Autor: Sebastian Barry
Editorial: Proa
Traducció: Marc Rubió
Primera edició: setembre de 2023

A la novel·la Temps immemorials de Sebastian Barry, la història ens situa a mitjans dels anys noranta, on el vidu Tom Kettle, policia retirat, es passa els dies assegut en una cadira de vímet en un pis una mica esquàlid, annex a un castell victorià de Dalkey, fumant cigarrets i mirant el mar d'Irlanda, balancejant-se amb vaixells de pesca i una illa plena de corbs marins. No és infeliç, tot i que els seus hàbits s'estan ossificant i la seva vida ha perdut tota força i impuls; sens dubte està sol, encara que potser no s'ha deixat entendre.

Dues coses queden clares molt ràpidament: una és l'amor aclaparador i no gastat de Tom, no només per la seva dona morta, June, sinó per a la major part de la humanitat, per les papallones que hibernen al seu dormitori i fins i tot pels seus mobles: evita encendre la llum quan caminant cap al bany durant la nit, per no ficar-se en la privadesa de les coses inanimades, tan cobejades per elles. L'altre és la seva falta de fiabilitat com a testimoni: afligit i supervivent de més d'un desastre, no tot el que viu o recorda realment pot haver passat.

L'autor condueix hàbilment el lector amb suavitat i lentitud al món imaginatiu de Tom, un lloc de gran humor així com de gran tristesa, ple de records antics i noves impressions; i el miracle és que la intel·ligència organitzadora d'aquesta interioritat fictícia no sembla mai ni un moment la de Sebastian Barry, sinó la del mateix Tom Kettle de la seva creació, al seu món imaginatiu.

Fins i tot en la segona lectura és difícil desentranyar la història vertadera del que ha viscut en Tom, i això està totalment relacionat amb els efectes corrosius del trauma en la memòria. Es desprèn que tant ell com June van ser criats en institucions catòliques i que tots dos van ser supervivents d'abús sexual infantil; tot i que el que recorda consisteix en fragments, l'escala de la seva inesgotable pietat per la seva dona i per tots els fills ferits explica la història clara del seu propi dany.

Tom passa, com en van fer molts, d'una institució a una altra i s'incorpora a l'exèrcit britànic, que l'envia a Malàisia i l'obliga a matar, no una sinó desenes de vegades, una lesió moral de la qual no s'ha recuperat. El trauma arriba a la dècada de 1970 en forma d'un atac amb bomba de la Força Voluntaria de l'Ulster a Dublín; un dels primers en una escena de carnisseria, tremola després durant una setmana. Més endavant, en la seva carrera, rep una medalla a la valentia després de rebre una bala dirigida a una dona jove, un acte que veu clarament com a reparador d'alguna manera. Com més temps passem dins de la ment capriciosa, contusa, però juganera d'aquest home amable i divertit, més ens adonem que ha suportat, i més miraculós sembla que encara no està del tot trencat.

Mentre Wilson i O'Casey continuen la seva investigació sobre un sacerdot durant molt de temps sospitat d'abús, però a qui els alts càrrecs de la Garda i l'església fins ara han fet els ulls grossos, comencen a descobrir proves inquietants que podrien conduir a la pèrdua de fins i tot la petita mesura de seguretat que ha aconseguit acumular per ell mateix. I, tanmateix, fins i tot sabent-ho, es veu impulsat a ajudar-los, pel seu dolor, per la seva culpa i pel seu propi codi moral.

La novel·la té un epígraf extret del Llibre de Job: L'unicorn estarà disposat a servir-te? Kettle és Job, el que s'ha posat, el que ha provat, el que ha patit llargament, tot i que només coneixem bastant tard a la novel·la l'abast total de les seves desgràcies. Pel que fa a l'unicorn, relliscós i desconcertant, apareix dues vegades, la primera vegada en un racó del saló del propietari de Kettle, objecte d'art en lloc d'un animal que respira, i després, de nou a la platja sota el pis de Kettle durant una explosió d'acció agitada prop de la conclusió de la novel·la. Un unicorn (per a la majoria de nosaltres) existeix en un món de somni, d'alteritat. Quina part de Tom Kettle, les seves anades i vingudes, hem de considerar que pertanyen a aquest món? Em va recordar El tercer policia de Flann O'Brien, que també està ple d'incertesa sobre qui està viu i qui no. Això dona a la novel·la una mena de lluentor i motilitat que alguns trobaran atractius i d'altres una font de frustració.

Té un estil alt, encara que lligat al demòtic i casolà. Hi ha frases encantadores: Va dormir en un zoològic poblat de moltes coses (...), i la novel·la, per tota la seva cruesa, pot ser molt divertida.

A Job, quan la prova s'ha acabat, Déu cedeix: Així que el Senyor va beneir l'últim final de Job més que el seu començament. La Kettle ho fa tan bé? Qui o què l'ha estat provant? Quina fe havia de mantenir? De fet, hi ha un ressò de Job, quelcom dolçament miraculós, encara que com s'ha de prendre, i fins a quin punt s'ha de consolar el lector o Tom Kettle, pot dependre de la fe en els unicorns.

Al nucli argumental, sociohistòric i humà de l'obra hi ha l'escàndol –el crim– dels abusos sexuals contra nens i nenes comesos durant dècades per centenars o potser milers de representants –sobretot, capellans– de l'església d'Irlanda i encoberts durant dècades per la jerarquia catòlica de l'illa. Aquest dels abusos no és un escàndol únicament irlandès, òbviament, tal com avui ja està de sobres denunciat i demostrat, però el pes de la religió catòlica a Irlanda, i el prestigi i la influència dels seus representants, i la claustrofòbia tradicionalista de l'illa, van fer que allà fos particularment greu.

Els passatges de la novel·la en què es descriuen els abusos no són sensacionalistes ni barroers ni molt menys gratuïts, però sí que són frontals i esgarrifosos, com si Barry volgués deixar clar que els abusos sexuals massius contra criatures dins l'Església catòlica, sovint complementats per càstigs i maltractaments físics cruelíssims de capellans i també de monges, així com el seu encobriment sistemàtic i massiu per part de parròquies, bisbats i arquebisbats, és un dels crims contra la humanitat més execrables perpetrats durant el segle XX, tan ple tot ell de crims contra la humanitat.

Des del punt de vista estrictament literari, dues són les virtuts estructurals de la novel·la. La primera és la pulcritud i la seguretat narratives amb què l'autor a poc a poc va revelant l'autèntica naturalesa. Sempre focalitzada en Tom Kettle, la veu narradora ens presenta el vell policia reactivat en el seu dia a dia per la reobertura d'un vell cas, però sobretot ens el mostra assaltat per tota mena de records que l'arrosseguen i li donen vida i el deformen, tot alhora. La segona virtut és la capacitat de Barry per cosir la memòria i el present, la realitat i el somieig, el fàstic i l'amor, la infelicitat i la bellesa, mitjançant una prosa ondulant i precisa, fluida però compacta, tan eficaç a l'hora de desembolicar secrets abominables com de salvar de l'horror moments, gestos, sentiments i paraules d'una emotivitat meravellosa.

Contes escollits

Títol: Contes escollits
Autor: Anton Txékhov
A cura de: Vicenç Pagès Jordà
Editorial: Proa
Traducció: Xènia Dyakonova
Primera edició: novembre de 2023

Anton Txèkhov, a l'edició de Contes escollits, de la tria i pròleg de Vicenç Pagès Jordà, ens transmet la sensació de viatjar en el temps a la Rússia de finals del XIX a través de la visió calidoscòpica que aporten uns personatges captivadors, que s'esforcen a gaudir del dolor de viure, perquè tots els èxits estan corcats i són fugissers, les esperances de llum aboquen sempre a la consciència d'ombra. Per a l'autor, la mort i la vida són germanes inseparables. Gent retratada al marge de qualsevol intent de moralitat, amb una honestedat que fa que aquests contes es puguin llegir després de cent anys i resulten absolutament actuals, ja que l'ànima humana no canvia amb el temps.

Més que la flamant Rússia dels aristòcrates, Txèkhov s'ocupa de la burgesia, al capdavall, la classe a la qual pertanyia i que va retratar amb una agudesa excepcional. També, però, les classes populars l'atreien i en presenta una visió crua i dolorosa, amargament lúcida, d'una gent aclaparada per la misèria i les penalitats i incapaç de sortir-se'n.

La seva literatura reflecteix un pessimisme, una melangia encomanadissa que es posa de manifest en personatges de vegades mediocres i desconcertats, incapaços d'assimilar els girs de la vida, que busquen desesperadament un sentit que se'ls escapa fins que acaben sucumbint.

Igualment fascinants resulten les descripcions dels paratges de la Rússia rural, on s'esdevenen bona part de les narracions. Latifundis extensos amb prats esponerosos i arbredes joves. Sota els núvols, emplenant l'aire de refilets de plata, s'estremien les aloses; sobre els sembrats verds, les graules planaven amb un moviment d'ala solemne i greu. O l'estepa, on xerricaven els grills sense parar, les guatlles cantaven i, a una versta de distància del ramat, en una fondalada amb salzes per on passava un riuet, refilaven indolents els rossinyols joves. Descripcions vívides, d'una gran plasticitat poètica.

Txèkhov situa moltes de les seves històries en pobles, les cases amb jardí dels quals ofereixen als personatges ocasions d'intimitat, d'expressar sentiments contradictoris que creen situacions inesperades; i d'on surten camins que ofereixen falses oportunitats d'escapar d'una realitat que aclapara i impossibilita una llibertat autèntica.

Els contes recreen temes tan variats com la vida mateixa: l'amor anhelat i fugisser, les difícils relacions de família, l'egoisme com a recer de l'adversitat, la malaltia, tant física com psíquica, i la necessitat d'una curació provinent de l'afecte, l'error descobert massa tard i sense remei, la veritat i la bellesa que marquen l'existència humana, les conseqüències terribles de les pretensions inassolibles...

Temes universals narrats amb una estructura cristal·lina i un llenguatge de claredat diàfana i agraïda, amb adjectius evocadors i, alhora, una contenció en els detalls que revela el necessari i deixa la resta a la imaginació de lectors i lectores.

Una lectura, tan deliciosa per la qualitat literària com estimulant per la profunditat de les capes de sentit, que converteixen cada conte en una invitació a la reflexió i la saviesa.

Tal com afirma en Vicenç Pagès Jordà, Txèkhov no és mai insistent, ni adoctrina, esquiva l'èmfasi, actua com una càmera que es limita a donar fer del que veu, i deixa prou espai perquè cada lectora, lector, s'hi pugui sentir còmode. La persona lectora se sent com si mirés pel forat del pany, però no amb intencions malèvoles, sinó moguda per una curiositat que és també un símptoma de la natura humana, i que es pot entendre com una forma de compassió.

El conte és un gènere intrínsecament incomplet, i Txèkhov és un mestre del silenci i de l'ombra. Evitava el partidisme i el moralisme, i fa la sensació d'haver entès el seu món en tota la seva complexitat. Els seus contes es resisteixen a les anàlisis perquè, més que un tècnic, és un savi, i de vegades un amic.

Sens dubte, la seva literatura no sols ens planteja grans preguntes sinó que també ens dona algunes claus per construir les nostres pròpies respostes.