L'infinit dins un jonc

Títol: L'infinit dins un jonc
Autor: Irene vallejo 
Editorial: Columna
Primera edició: juny de 2022

L'infinit dins d'un jonc d'Irene Vallejo és una exploració apassionada de la història dels llibres, des dels seus orígens fins als nostres dies. És un assaig imprescindible per a qualsevol amant dels llibres i de la història. Irene Vallejo aconsegueix crear un relat apassionant que no només informa sinó que també inspira. És una celebració del poder dels llibres i de la lectura, i una demostració del perquè la cultura escrita és fonamental per a la nostra identitat i desenvolupament com a espècie humana.

A continuació, us presentem una crítica que es resumeix en els principals punts forts de l'assaig:

L'assaig de Vallejo està estructurat de manera molt accessible, combinant la narrativa històrica amb reflexions personals i anècdotes fascinants. La seva capacitat per fer connexions entre diferents períodes històrics i cultures és notable. Aquest enfocament transversal ajuda a comprendre la importància dels llibres i la lectura en la construcció de les civilitzacions.

L'autora demostra un profund coneixement del tema, recolzant-se en una àmplia gamma de fonts històriques. La seva investigació rigorosa no només es reflecteix en la precisió de les dades, sinó també en la riquesa dels detalls que aporta, que fan que la lectura sigui molt enriquidora.

Vallejo fa un recorregut complet que abasta més de dos mil·lennis, des de les tauletes d'argila de Mesopotàmia fins a les biblioteques digitals modernes. Aquesta amplitud temporal és un dels grans atractius del llibre, ja que no només ens porta a les civilitzacions clàssiques de Grècia i Roma, sinó també a altres cultures que han contribuït a la preservació i difusió del coneixement.

L'estil de l'obra és elegant i poètic, una característica que diferencia aquest assaig d'altres treballs més acadèmics. El seu ús del llenguatge és evocador i captivador, aconseguint que la persona lectora es capbussi completament en la història que explica. Això fa que el llibre sigui accessible a un públic ampli, no adreçat només a acadèmics o especialistes en la matèria.

L'autora destaca per un estil narratiu fluid i accessible, combinant la història erudita amb anècdotes curioses i reflexions personals. Tot i la densitat de la informació que ofereix, aconsegueix mantenir l'interès del lector amb una escriptura clara i elegant, plena de moments poètics.

L'infinit dins d'un jonc no és només una història dels llibres, sinó una reflexió sobre la humanitat, la cultura i el coneixement. Vallejo posa de manifest la importància dels llibres com a vehicles de transmissió de saviesa i com a elements essencials per a la supervivència de la nostra memòria col·lectiva. En un món cada cop més digital, aquest assaig serveix com un recordatori de la importància de preservar els formats tradicionals de lectura.

La passió de Vallejo pels llibres és palpable a cada pàgina. Aquesta devoció no només es manifesta en la seva rigorositat acadèmica, sinó també en la manera com ens apropa a la vida dels autors, lectors, editors i bibliotecaris que han fet possible la transmissió del saber al llarg dels segles.

Tot i que es tracta d'un llibre de caràcter històric, ofereix reflexions molt pertinents sobre el món contemporani. En un moment en què el format digital sembla haver arraconat el llibre tradicional, Vallejo reivindica la importància de la lectura i la transmissió del coneixement en totes les seves formes. També posa èmfasi en la fragilitat d'aquests processos, destacant com els llibres han estat sovint en perill, sigui per catàstrofes naturals o per la censura.

El llibre ha estat molt ben rebut per la crítica, guanyant diversos premis literaris i aconseguint un èxit notable de vendes. Els lectors aprecien tant la seva profunditat com la seva capacitat per entretenir, un equilibri que no és fàcil d'aconseguir en un assaig històric.

I, com a punts febles podríem indicar que:

L'enorme quantitat de dades i referències pot resultar aclaparadora. Tot i l'esforç de Vallejo per fer el llibre accessible, la riquesa de detalls pot requerir una lectura atenta i, a vegades, fins i tot un ritme més pausat per assimilar tota la informació.

Tot i que la diversitat de temes és un dels encants de l'assaig, el llibre pot semblar dispers en certs moments, passant d'un tema a un altre sense una connexió clara. Això podria desorientar algunes persones lectores que esperen una estructura més lineal o temàtica.

En conclusió, L'infinit dins d'un jonc és una celebració apassionada del llibre i de la lectura com a pilars fonamentals de la civilització. Irene Vallejo ens ofereix una obra rica en contingut i reflexió, amb una perspectiva que combina la història, la filosofia i l'amor per la cultura escrita.

Tot i la seva densitat en alguns punts, l'assaig és una obra essencial per a qualsevol persona interessada en la història dels llibres i en la preservació del coneixement humà.

És una lectura que ens recorda la importància dels llibres com a instruments de resistència i continuïtat en un món que canvia constantment. Vallejo no només ens explica la història dels llibres, sinó que també ens convida a reflexionar sobre el futur d'aquests i el seu lloc en la nostra societat.

Per tot el que hem comentat anteriorment, aquest assaig hauria de ser una lectura obligatòria a totes les escoles del nostre país.

L'infinit en un jonc d'Irene Vallejo és una obra que explora la història del llibre i el seu impacte a la civilització humana des dels primers registres escrits fins a l'era moderna. L'autora ens porta a un viatge a través del temps, començant amb els inicis de l'escriptura a Mesopotàmia, quan els símbols gravats en tauletes de fang van marcar un canvi crucial a la història en permetre la conservació i transmissió del coneixement més enllà de l'oralitat i la memòria.

La transformació cultural a través del llibre:
El llibre es presenta no només com un objecte físic, sinó com un artefacte que ha canviat profundament el curs de la història humana. Vallejo narra com la invenció de materials com el papir va permetre la creació de textos més duradors i accessibles, que van facilitar l'intercanvi d'idees i l'avenç del coneixement. Els llibres es van convertir en portadors de la saviesa acumulada de les civilitzacions, des dels poemes èpics d'Homer fins als tractats filosòfics de Plató.

Alexandre el Gran i la Biblioteca d'Alexandria:
Un dels episodis més destacats del llibre és la fundació de la Biblioteca d'Alexandria, un símbol del saber i la cultura. Irene Vallejo subratlla el paper d'Alexandre el Gran, que, fascinat per la cultura i el coneixement, va impulsar la creació d'un lloc on es pogués recopilar tot el saber del món conegut. Sota el patrocini dels faraons Ptolemeu I i II, la Biblioteca es va convertir en un centre d'aprenentatge i un gresol de cultures que va atreure intel·lectuals de tota la Mediterrània.

La dualitat entre guerra i coneixement:
Vallejo estableix un paral·lelisme entre la guerra i la cultura del llibre, mostrant com tots dos han estat companys inseparables en la història humana. Si bé la guerra pot destruir civilitzacions, també pot ser un catalitzador per a la preservació i la transmissió del coneixement, com ho demostra la història de la Biblioteca d'Alexandria. Les conquestes i les derrotes van portar a la dispersió de textos hi ha la necessitat d'institucions que preservessin el saber acumulat. 

Alexandria, centre cultural i de coneixement:
La ciutat d'Alexandria es destaca com un far del coneixement al món antic. Vallejo descriu el seu caràcter cosmopolita, on comerciants, aventurers i cercadors de coneixement es reunien, creant un entorn vibrant per a la ciència, la filosofia i la literatura. La Biblioteca no sols emmagatzemava textos, sinó que també era un espai de debat i aprenentatge continu, on es van forjar moltes de les idees que encara avui influeixen en el pensament occidental.

La caiguda de la Biblioteca i la fi d'una era:
L'obra també aborda la decadència i la destrucció de la Biblioteca d'Alexandria, un acte que simbolitza la pèrdua d'un patrimoni cultural inavaluable. Irene Vallejo narra la figura tràgica d'Hipàtia, una de les darreres erudites que va intentar protegir la Biblioteca davant del creixent fanatisme religiós. El seu assassinat brutal representa un punt d'inflexió en la història del coneixement, marcant la fi d'una era de tolerància intel·lectual i de diversitat cultural.

El paper de les dones en la història del llibre:
A la seva narrativa, Vallejo dona veu a les dones que, malgrat les restriccions imposades per una societat patriarcal, van fer contribucions significatives a la literatura i la cultura. Figures com Safo de Lesbos i altres poetes i escriptores de l'antiguitat es presenten com a exemples de resiliència i creativitat, destacant com les dones van desafiar les normes del seu temps per expressar-se i participar en la transmissió del coneixement.

Reflexions sobre el valor del llibre a l'era digital:
Cap al final del llibre, Vallejo reflexiona sobre el paper del llibre actualment, en una època dominada per les tecnologies digitals i el consum ràpid d'informació. Argumenta que, malgrat els avenços tecnològics, els llibres continuen sent essencials per al pensament crític i la reflexió profunda, servint com a antídots contra la superficialitat i la immediatesa de la cultura moderna.

La conclusió de L'infinit en un jonc és una celebració del llibre com un dels èxits més significatius de la humanitat. Amb una barreja d'història, de biografia i de reflexió personal, Irene Vallejo ens convida a reconsiderar la importància del llibre no només com un objecte cultural, sinó com un guardià del coneixement, un motor del canvi social i un pont entre el passat i el futur.

Combat de nit

Títol: Combat de nit 
Autor: Josep Maria Espinàs
Editorial: La Campana

Combat de nit, de Josep Maria Espinàs és un gran reportatge fet novel·la, un tros de vida normal explicada amb un extraordinari enginy literari. La novel·la alterna dos tempos, la vida a la carretera i la crònica judicial d'un accident. A l'inici de la novel·la, el protagonista, Pep Martí, un conductor de camions de gran tonatge, està en la cabina del seu camió, sol i pensant. Aquesta situació inicial està marcada per una sensació d'isolament i reflexió sobre la seva vida. El Pep està en companyia del seu ajudant, l'Eusebi, i tots dos estan en un moment de calma entre les avaries de la carretera.

La novel·la comença amb una descripció dels sentiments i pensaments del Pep, que es sent aixecar entre els silencis i els silenciaments que caracteritzen la lluita per la vida a la foscor de la nit. Aquesta introducció està seguida d'un monòleg interior que reflecteix la seva mentalitat i les seves preocupacions sobre el futur.

Narra la història de Pep Martí, un conductor de camions de gran tonatge que, en companyia del seu ajudant, fa trajectes entre Barcelona i Valladolid. Més de vint hores damunt d'un Pegaso de tres eixos carregat amb bigues de ferro, taulers de fusta o paqueteria donen per a molt i el protagonista de l'obra —quaranta anys complerts, casat i amb dos fills— se sent cada vegada més buit i més distanciat de tot el que l'envolta.

La seva muller li ha demanat que canviï de feina, però ell sap que quedar-se al poble i obrir una botiga no és tampoc la solució. Quan és a casa frisa per sortir a la carretera, quan té el volant a les mans l'angoixa el paralitza.

El seu ajudant, Eusebi —jove, vital i sense maldecaps—, és un contrapunt benèfic i alhora feridor. La nit a la carretera és plena de mals averanys, el soroll monòton del motor obre la porta als records i en el passat recent de Pep Martí hi ha un judici per homicidi involuntari de resultes d'una topada amb un altre camió. La presència de la mort, el risc del pròxim revolt i la temptació d'acabar-ho tot d'una vegada són la companyia que més freqüenta al protagonista.

Josep Maria Espinàs adopta les tècniques del reportatge periodístic per retratar la vida dels camioners del final dels cinquanta, una època de carreteres estretes i de vehicles amb mecàniques poc sofisticades Amb una extrema austeritat, Espinàs descriu els bars de carretera, les mancances de la vida familiar d'uns professionals que la major part del temps són fora de casa, el respecte pels companys que deixaren la vida a la carretera, les complexes relacions entre xofers i ajudants dintre dels límits estrets de la cabina i, sobretot, l'èpica de la carretera, perceptible ja des del títol: el paisatge canviant, les servituds de la meteorologia, l'isolament, la llunyania de tot, la solitud de l'home davant la màquina, la rutina del camí mil vegades recorregut i els rostres vistos fugaçment en travessar els pobles. L'autor aposta per una nuesa expressiva de gran eficàcia comunicativa.

Utilitza principalment el diàleg i el combina amb el monòleg interior i la narració en tercera persona. A més a més, al llarg del relat presenta documents judicials del procés contra el protagonista. La veu neutral de l'autor arriba al seu punt màxim en la pàgina final, quan la tragèdia fa la seva aparició.

De tan senzilla com sembla no és fàcil de llegir. Escrita en present d'indicatiu i amb diàlegs realistes, sense narrador omnipresent, amb silencis i el·lipsis que comprometen la ubicació, així com la identificació temporal dels personatges.

La idea de la lluita per la vida, en la foscor de la nit, reflectida en el títol de la novel·la, el cert desarrelament dels protagonistes conformen la història, una obra escrita en ple existencialisme.

L'autor va realitzar personalment el trajecte cap a Valladolid amb els dos camioners i el seu camió, matrícula T-7440, al que va dedicar el llibre una vegada escrit i comptant amb la col·laboració de Miguel Delibes, qui va publicar en el seu diari que l'escriptor havia arribat a la seva ciutat perquè estava escrivint un llibre sobre camioners. Potser és la novel·la amb què es recordarà el nom d'Espinàs escriptor, del seu ofici literari, honrat, sobri, equilibrat, un exercici que és una lliçó de sentit comú i de sentit nítid del qual ha de ser, essencialment, una novel·la ben construïda, sense noses ni capricis artístics.

En resum, Combat de nit és una història hàbilment dibuixada i compensada entre els elements que la componen, ben tibada i equilibrada com la càrrega d'un camió sota la vela cenyida amb cordes. Un vehicle de gran tonatge és com un bergantí en un mar procel·lós i com el destí de cada dia, sense més èpica que la gran èpica dels herois quotidians, la de l'esforç, la del perill.

L'èpica que, amb la mateixa senzillesa, oposa la feina al cansament, el dia a la nit, l'home a la màquina, la vida a la mort en forma de banal accident de trànsit. L'aprenentatge de la inevitable solitud personal com a principal lliçó d'un humanisme que és acceptació de la mateixa naturalesa, prova de sentit comú, de comprensió del secret mecanisme que duem a dins. Si tens l'oportunitat, et recomanem llegir-la!

Nadie en esta tierra

Títol: Nadie en esta tierra

Autor: Víctor del Árbol 

Editorial: Destino

Primera edició: març de 2024

La novel·la Nadie en esta tierra de Víctor del Árbol comença amb un pròleg inusual escrit per un sicari, que aclareix que el protagonista, Julián Leal, no és responsable de les morts que passen després de tornar al seu poble, tot i ser perseguit per elles. Aquest pròleg té un epíleg corresponent, oferint una conclusió que convida els lectors a especular sobre el futur més enllà del final de la història.

L'obra és una novel·la coral on els personatges són essencials, destacant el paper del poble com un personatge més. Julián Leal, enfrontant un càncer terminal i un judici que amenaça d'arruïnar la seva vida i carrera, és un home solitari el propòsit del qual és desemmascarar els poderosos que abusen del seu poder. La novel·la exposa la impunitat amb què actuen aquests individus, un tema recurrent a les obres de l'autor.

El relat presenta una galeria de personatges memorables, com Clara Fité i Gregorio, cadascun amb la seva pròpia història tràgica. Clara lluita per denunciar l'abús dels cartells de la droga a Mèxic, mentre que Gregorio, un home amb mentalitat de petit, ofereix moments de saviesa inesperada.

Nadie en esta tierra s'emmarca en el gènere de la novel·la negra rural o polar rural, ambientada en un poble costaner de Galícia, un lloc on tots es coneixen i els secrets són difícils de mantenir. La novel·la explora temes familiars i l'impacte d'un passat dolorós que va obligar Julián a abandonar el seu poble, al qual ara torna possiblement per acomiadar-se.

La nostra opinió personal és que la novel·la no decep. Nadie en esta tierra destaca per la trama, personatges i ambientació, i podria ser una de les millors novel·les negres de l'any. És una obra que s'aprecia encara més amb la reflexió posterior a la lectura. La novel·la no només ofereix una atrapant història familiar, sinó que també aborda temes com el món de la droga i l'abús infantil, amb la intensa història de Clara Fité com un dels punts forts.

Per als seguidors de Víctor del Árbol, aquesta novel·la és una lectura obligada. El seu estil distintiu és present, i encara que les trames variïn, la qualitat roman constant. Si encara no has llegit aquest autor, Nadie en esta tierra és una excel·lent introducció.

El que resta del dia

Títol: El que resta del dia
Autor: Anton Kazou Ishiguru
Editorial: Edicions 62
Traducció: XavierRiu Camps

Passa moltes vegades que dediquem tant de temps a una tasca, que quan ens n'adonem, ha passat tota una vida. Això sol succeir especialment amb la feina, ens capfiquem tant, volem ser tan curosos i professionals, que sovint oblidem que hem de viure i atendre les nostres emocions. Estimar-nos una mica, en definitiva. Aquesta és la trama de la novel·la El que resta del dia escrita per Kazuo Ishiguro, que, a més, va tenir molt èxit al cinema, amb la pel·lícula dirigida per James Ivory i protagonitzada per Anthony Hopkins i Emma Thompson.

El protagonista de la novel·la és el senyor Stevens, majordom de Darlington Hall, una gran casa del Regne Unit on en el passat van tenir lloc trobades molt rellevants per al curs dels esdeveniments històrics.

El relat d'Ishiguro comença el 1958, quan pren possessió de la mansió el nou propietari, l'americà John Farraday. Aquest li diu a Stevens que aprofiti el seu viatge als Estats Units per agafar-se uns dies de vacances, cosa que el majordom aprofita per anar a veure una antiga companya de feina, Miss Kenton, per tal d'oferir-li que es torni a incorporar a la casa, donat que van justos de personal.

Kenton i Stevens va tenir una relació molt estreta, però escrupolosament professional durant els anys en què la casa estava en mans del britànic Lord Darlington, als anys trenta, quan el seu saló era visitat sovint per diverses personalitats de la diplomàcia internacional. Enrere havia quedat la Primera Guerra Mundial, però Alemanya mirava de no veure's tan ofegada pel Tractat de Versalles, mentre les altres nacions defensaven també els seus interessos, ignorants encara de la força que prendria el nazisme a Europa.

En el llibre, Stevens ens porta de passeig per verds paisatges d'Anglaterra, mentre fa parada en pobles on passa la nit. El protagonista aprofita les estones de descans per xerrar amb habitants locals i per reflexionar sobre el seu passat a Darlington Hall i sobre la dignitat professional que comporta ser majordom d'una de les millors cases del Regne Unit.

Stevens ens parla així del seu pare, que també va fer la mateixa feina, la qual cosa permet a Ishiguro escriure sobre un llarg període de temps, pràcticament de tota la primera meitat del segle XX, una etapa bastant agitada.

En alguns moments, sembla que El que resta del dia és una mena de manual del bon majordom, i creiem que aquí rau la gràcia de la novel·la. Un retrat profund d'un personatge, però sense ser gaire explícit sobre els seus sentiments. És a dir, com que el senyor Stevens, per una qüestió de professionalitat, no mostra mai el seu estat d'ànim, l'autor no ens facilita la tasca.

És a través de la lectura entenem el que passava dintre del cap i del cor del majordom. I aquesta comprensió es fa més gran a mesura que ens apropem al final. De fet, és en les darreres pàgines on tot cobra sentit.

És llavors quan podem mesurar la magnitud d'aquest magnífic relat. Cal afegir, a més, que la pel·lícula es deixa molts detalls pel camí, i que el llibre conté una lentitud necessària per donar força a la història que en el cas de la pel·lícula és diferent.

Una obra magistral, per la seva profunditat emocional: La novel·la aprofundeix en la psicologia del protagonista, explorant la seva solitud, la seva devoció al deure i la seva incapacitat per expressar els seus sentiments. Aquesta introspecció subtil i profunda és un dels grans encants de la història. Per la seva reflexió sobre el temps i la memòria: Ishiguro utilitza la narració de Stevens per explorar com el pas del temps afecta les nostres percepcions i records. Els flashbacks i les reflexions del protagonista ens mostren com els esdeveniments passats es van teixint amb el present. Per la seva crítica social: La novel·la també aborda temes com la classe social, la política i la dignitat humana. On la figura de Lord Darlington simbolitza la ceguesa i les conseqüències de les decisions polítiques. I, finalment, perquè ens convida a reflexionar sobre la vida, l'amor, la pèrdua i la identitat, tot a través dels ulls d'un majordom que ha dedicat la seva existència a servir els altres, oblidant-se de si mateix.

Temps immemorials

Títol: Temps immemorials
Autor: Sebastian Barry
Editorial: Proa
Traducció: Marc Rubió
Primera edició: setembre de 2023

A la novel·la Temps immemorials de Sebastian Barry, la història ens situa a mitjans dels anys noranta, on el vidu Tom Kettle, policia retirat, es passa els dies assegut en una cadira de vímet en un pis una mica esquàlid, annex a un castell victorià de Dalkey, fumant cigarrets i mirant el mar d'Irlanda, balancejant-se amb vaixells de pesca i una illa plena de corbs marins. No és infeliç, tot i que els seus hàbits s'estan ossificant i la seva vida ha perdut tota força i impuls; sens dubte està sol, encara que potser no s'ha deixat entendre.

Dues coses queden clares molt ràpidament: una és l'amor aclaparador i no gastat de Tom, no només per la seva dona morta, June, sinó per a la major part de la humanitat, per les papallones que hibernen al seu dormitori i fins i tot pels seus mobles: evita encendre la llum quan caminant cap al bany durant la nit, per no ficar-se en la privadesa de les coses inanimades, tan cobejades per elles. L'altre és la seva falta de fiabilitat com a testimoni: afligit i supervivent de més d'un desastre, no tot el que viu o recorda realment pot haver passat.

L'autor condueix hàbilment el lector amb suavitat i lentitud al món imaginatiu de Tom, un lloc de gran humor així com de gran tristesa, ple de records antics i noves impressions; i el miracle és que la intel·ligència organitzadora d'aquesta interioritat fictícia no sembla mai ni un moment la de Sebastian Barry, sinó la del mateix Tom Kettle de la seva creació, al seu món imaginatiu.

Fins i tot en la segona lectura és difícil desentranyar la història vertadera del que ha viscut en Tom, i això està totalment relacionat amb els efectes corrosius del trauma en la memòria. Es desprèn que tant ell com June van ser criats en institucions catòliques i que tots dos van ser supervivents d'abús sexual infantil; tot i que el que recorda consisteix en fragments, l'escala de la seva inesgotable pietat per la seva dona i per tots els fills ferits explica la història clara del seu propi dany.

Tom passa, com en van fer molts, d'una institució a una altra i s'incorpora a l'exèrcit britànic, que l'envia a Malàisia i l'obliga a matar, no una sinó desenes de vegades, una lesió moral de la qual no s'ha recuperat. El trauma arriba a la dècada de 1970 en forma d'un atac amb bomba de la Força Voluntaria de l'Ulster a Dublín; un dels primers en una escena de carnisseria, tremola després durant una setmana. Més endavant, en la seva carrera, rep una medalla a la valentia després de rebre una bala dirigida a una dona jove, un acte que veu clarament com a reparador d'alguna manera. Com més temps passem dins de la ment capriciosa, contusa, però juganera d'aquest home amable i divertit, més ens adonem que ha suportat, i més miraculós sembla que encara no està del tot trencat.

Mentre Wilson i O'Casey continuen la seva investigació sobre un sacerdot durant molt de temps sospitat d'abús, però a qui els alts càrrecs de la Garda i l'església fins ara han fet els ulls grossos, comencen a descobrir proves inquietants que podrien conduir a la pèrdua de fins i tot la petita mesura de seguretat que ha aconseguit acumular per ell mateix. I, tanmateix, fins i tot sabent-ho, es veu impulsat a ajudar-los, pel seu dolor, per la seva culpa i pel seu propi codi moral.

La novel·la té un epígraf extret del Llibre de Job: L'unicorn estarà disposat a servir-te? Kettle és Job, el que s'ha posat, el que ha provat, el que ha patit llargament, tot i que només coneixem bastant tard a la novel·la l'abast total de les seves desgràcies. Pel que fa a l'unicorn, relliscós i desconcertant, apareix dues vegades, la primera vegada en un racó del saló del propietari de Kettle, objecte d'art en lloc d'un animal que respira, i després, de nou a la platja sota el pis de Kettle durant una explosió d'acció agitada prop de la conclusió de la novel·la. Un unicorn (per a la majoria de nosaltres) existeix en un món de somni, d'alteritat. Quina part de Tom Kettle, les seves anades i vingudes, hem de considerar que pertanyen a aquest món? Em va recordar El tercer policia de Flann O'Brien, que també està ple d'incertesa sobre qui està viu i qui no. Això dona a la novel·la una mena de lluentor i motilitat que alguns trobaran atractius i d'altres una font de frustració.

Té un estil alt, encara que lligat al demòtic i casolà. Hi ha frases encantadores: Va dormir en un zoològic poblat de moltes coses (...), i la novel·la, per tota la seva cruesa, pot ser molt divertida.

A Job, quan la prova s'ha acabat, Déu cedeix: Així que el Senyor va beneir l'últim final de Job més que el seu començament. La Kettle ho fa tan bé? Qui o què l'ha estat provant? Quina fe havia de mantenir? De fet, hi ha un ressò de Job, quelcom dolçament miraculós, encara que com s'ha de prendre, i fins a quin punt s'ha de consolar el lector o Tom Kettle, pot dependre de la fe en els unicorns.

Al nucli argumental, sociohistòric i humà de l'obra hi ha l'escàndol –el crim– dels abusos sexuals contra nens i nenes comesos durant dècades per centenars o potser milers de representants –sobretot, capellans– de l'església d'Irlanda i encoberts durant dècades per la jerarquia catòlica de l'illa. Aquest dels abusos no és un escàndol únicament irlandès, òbviament, tal com avui ja està de sobres denunciat i demostrat, però el pes de la religió catòlica a Irlanda, i el prestigi i la influència dels seus representants, i la claustrofòbia tradicionalista de l'illa, van fer que allà fos particularment greu.

Els passatges de la novel·la en què es descriuen els abusos no són sensacionalistes ni barroers ni molt menys gratuïts, però sí que són frontals i esgarrifosos, com si Barry volgués deixar clar que els abusos sexuals massius contra criatures dins l'Església catòlica, sovint complementats per càstigs i maltractaments físics cruelíssims de capellans i també de monges, així com el seu encobriment sistemàtic i massiu per part de parròquies, bisbats i arquebisbats, és un dels crims contra la humanitat més execrables perpetrats durant el segle XX, tan ple tot ell de crims contra la humanitat.

Des del punt de vista estrictament literari, dues són les virtuts estructurals de la novel·la. La primera és la pulcritud i la seguretat narratives amb què l'autor a poc a poc va revelant l'autèntica naturalesa. Sempre focalitzada en Tom Kettle, la veu narradora ens presenta el vell policia reactivat en el seu dia a dia per la reobertura d'un vell cas, però sobretot ens el mostra assaltat per tota mena de records que l'arrosseguen i li donen vida i el deformen, tot alhora. La segona virtut és la capacitat de Barry per cosir la memòria i el present, la realitat i el somieig, el fàstic i l'amor, la infelicitat i la bellesa, mitjançant una prosa ondulant i precisa, fluida però compacta, tan eficaç a l'hora de desembolicar secrets abominables com de salvar de l'horror moments, gestos, sentiments i paraules d'una emotivitat meravellosa.

Contes escollits

Títol: Contes escollits
Autor: Anton Txékhov
A cura de: Vicenç Pagès Jordà
Editorial: Proa
Traducció: Xènia Dyakonova
Primera edició: novembre de 2023

Anton Txèkhov, a l'edició de Contes escollits, de la tria i pròleg de Vicenç Pagès Jordà, ens transmet la sensació de viatjar en el temps a la Rússia de finals del XIX a través de la visió calidoscòpica que aporten uns personatges captivadors, que s'esforcen a gaudir del dolor de viure, perquè tots els èxits estan corcats i són fugissers, les esperances de llum aboquen sempre a la consciència d'ombra. Per a l'autor, la mort i la vida són germanes inseparables. Gent retratada al marge de qualsevol intent de moralitat, amb una honestedat que fa que aquests contes es puguin llegir després de cent anys i resulten absolutament actuals, ja que l'ànima humana no canvia amb el temps.

Més que la flamant Rússia dels aristòcrates, Txèkhov s'ocupa de la burgesia, al capdavall, la classe a la qual pertanyia i que va retratar amb una agudesa excepcional. També, però, les classes populars l'atreien i en presenta una visió crua i dolorosa, amargament lúcida, d'una gent aclaparada per la misèria i les penalitats i incapaç de sortir-se'n.

La seva literatura reflecteix un pessimisme, una melangia encomanadissa que es posa de manifest en personatges de vegades mediocres i desconcertats, incapaços d'assimilar els girs de la vida, que busquen desesperadament un sentit que se'ls escapa fins que acaben sucumbint.

Igualment fascinants resulten les descripcions dels paratges de la Rússia rural, on s'esdevenen bona part de les narracions. Latifundis extensos amb prats esponerosos i arbredes joves. Sota els núvols, emplenant l'aire de refilets de plata, s'estremien les aloses; sobre els sembrats verds, les graules planaven amb un moviment d'ala solemne i greu. O l'estepa, on xerricaven els grills sense parar, les guatlles cantaven i, a una versta de distància del ramat, en una fondalada amb salzes per on passava un riuet, refilaven indolents els rossinyols joves. Descripcions vívides, d'una gran plasticitat poètica.

Txèkhov situa moltes de les seves històries en pobles, les cases amb jardí dels quals ofereixen als personatges ocasions d'intimitat, d'expressar sentiments contradictoris que creen situacions inesperades; i d'on surten camins que ofereixen falses oportunitats d'escapar d'una realitat que aclapara i impossibilita una llibertat autèntica.

Els contes recreen temes tan variats com la vida mateixa: l'amor anhelat i fugisser, les difícils relacions de família, l'egoisme com a recer de l'adversitat, la malaltia, tant física com psíquica, i la necessitat d'una curació provinent de l'afecte, l'error descobert massa tard i sense remei, la veritat i la bellesa que marquen l'existència humana, les conseqüències terribles de les pretensions inassolibles...

Temes universals narrats amb una estructura cristal·lina i un llenguatge de claredat diàfana i agraïda, amb adjectius evocadors i, alhora, una contenció en els detalls que revela el necessari i deixa la resta a la imaginació de lectors i lectores.

Una lectura, tan deliciosa per la qualitat literària com estimulant per la profunditat de les capes de sentit, que converteixen cada conte en una invitació a la reflexió i la saviesa.

Tal com afirma en Vicenç Pagès Jordà, Txèkhov no és mai insistent, ni adoctrina, esquiva l'èmfasi, actua com una càmera que es limita a donar fer del que veu, i deixa prou espai perquè cada lectora, lector, s'hi pugui sentir còmode. La persona lectora se sent com si mirés pel forat del pany, però no amb intencions malèvoles, sinó moguda per una curiositat que és també un símptoma de la natura humana, i que es pot entendre com una forma de compassió.

El conte és un gènere intrínsecament incomplet, i Txèkhov és un mestre del silenci i de l'ombra. Evitava el partidisme i el moralisme, i fa la sensació d'haver entès el seu món en tota la seva complexitat. Els seus contes es resisteixen a les anàlisis perquè, més que un tècnic, és un savi, i de vegades un amic.

Sens dubte, la seva literatura no sols ens planteja grans preguntes sinó que també ens dona algunes claus per construir les nostres pròpies respostes.

Les calces al sol

Títol: Les calces al sol
Autora: Regina Rodriguez Sirvent
Editorial: Penguin Random House
Primera edició: setembre de 2022

Les calces al sol  de Regina Rodriguez Sirvent és una novel·la que tracta sobre dos temes clàssics: escapar del nostre petit món per viure una gran aventura i els problemes de comunicació en un país estrany, relacionats amb l'aprenentatge de l'anglès.

Narra la història de la Rita Racons, una jove a la qual se li presenta l'oportunitat de marxar a l'estranger després de tenir un daltabaix emocional. En un principi ho rebutja, fins que la seva àvia – un dels personatges principals de la novel·la – l'ajuda a travessar el llindar cap a l'aventura, quan li pregunta: I què faràs? Et quedaràs per sempre més veient com s'assequen les meves calces al sol?.

A partir d'allà, la protagonista anirà a parar a una família d'Atlanta, els Bookland, on farà d'au-pair de tres nens amb altes capacitats intel·lectuals i on viurà tota mena d'emocions, coneixerà un dandi irresistible i acabarà descobrint la seva vocació. Els Bookland són l'antítesi del clixé clàssic d'una família americana. Intel·lectuals rematats, esperen que la nova au-pair estigui a l'altura del que exigeixen les ments privilegiades dels nens de la casa. I tot i que no ho estarà, la Rita i el seu caos constant portaran els petits Bookland a viure una vida més enllà dels llibres.

Una història basada en la mateixa experiència de l'autora, amb escenes reals que van començar a prendre forma abans de la pandèmia. No va tenir cap mena de filtre i va escriure-la pensant amb el que li hauria agradat llegir, i en la qual va passar moltes hores i anys de feina. Malgrat que realitat i ficció s'hi barregen, el viatge iniciàtic de la protagonista de la novel·la, la Rita, també és el de la seva autora, que a vint-i-tres anys i sense saber què fer amb la seva vida laboral i personal va acabar fent d'au-pair a Atlanta.

Aquest és el punt de partida d'un seguit d'aventures esbojarrades narrades amb frescor i tendresa, que també serveixen per a reflexionar sobre qüestions més profundes, com ara la vocació, la intensitat de les vivències a l'estranger, el fet de no encaixar i la pressió per a perseguir unes metes que ni un mateix sap quines són.

La novel·la està escrita amb ofici, amb seqüències i diàlegs hilarants i punxeguts, ben plantejats i més ben resolts, amb una protagonista tan de carn i ossos que la voldríem seguir en pròximes aventures, i un grup de secundaris inoblidables, tots girant a gran velocitat entre somriures i llàgrimes en un argument esbojarrat però real com la vida mateixa. És un homenatge a les àvies, perquè segons l'autora tenir una família forta i amb bones relacions és un dels factors que et permet de fer viatges així. Pots anar a fer el que vulguis perquè sempre pots tornar a casa. Va voler personificar tota la seva família en el personatge de la iaia, que és una barreja de les seves dues iaies Natàlia, una de catalana i una d'andalusa. La relació d'arrel més profunda és l'àvia catalana, però l'explosió de personatge és la seva àvia andalusa.

Hi ha un diàleg intergeneracional gairebé de deute, d'atrevir-se a fer allò que la seva àvia no va poder fer. Adonar-se que els seus pares han treballat per donar-li el que té, però no sap què fer-ne amb aquesta abundància i temps. Haver estat tan perduda va ser un gran regal per a després, trobar què volia fer.

Una història per riure, plorar i reconciliar-se amb la vida que ens parla sobre els canvis vitals que ens fan créixer.